Ruta arquitectònica
Vuitcentista (S. XVIII - XIX)
Vuitcentista (S. XVIII - XIX)
Una vila envoltada de ceps
La desfeta de la Guerra de Successió (1700 - 1714) va deixar un país empobrit i dessolat. Aquesta pobresa no afectava l’elit econòmica, aristocràtica i comercial que havia donat suport a Felip V. A Piera, el notari borbònic Jeroni Sastre Rovira va fer construir entre 1720 i 1738 un exuberant palauet d’estil barroc afrancesat conegut com a Casa Sastre, i que s’erigeix com una de les mostres més reeixides del barroc civil català del món rural.
A Piera la sortida de la depressió va arribar amb la massiva plantació de vinya a partir de finals del segle xviii, quan es van arribar a tenyir de verd tots els racons del terme, des de les planes properes a la vila fins als cims de les muntanyes de Can’Aguilera. Una titànica empresa que requeria una mà d’obra abundant i que va generar ocupació i bonança econòmica.
Els terratinents i propietaris que tenien capacitat per comerciar el vi amb Barcelona i rodalia i embarcar-lo cap a Amèrica van prosperar, i durant tot el segle xix van aixecar grans caseries vuitcentistes, proveïdes de cellers capaços de produir i emmagatzemar el líquid de la prosperitat.
Aquests casals, molts dels quals aixecats sobre velles construccions de la vila medieval, s’emmarquen en la lògica neoclàssica, que, retornant a les formes grecollatines, utilitza la simetria en la construcció de columnes, frontons i capitells, com es demostra a Can Torras, de 1888; Cal Senyor Gelonch i Cal Nadal, de 1890, i Cal Vendrell, aixecada entre 1819 i 1829. La gran quantitat de pagesos rabassaires encarregats de la plantació de vinya va fer que proliferessin dos nous barris, les Cases Noves i la Piereta, ambdós formats a base de cases entre mitgeres amb cellers.
La Frondositat de les fonts
La bonança proporcionada per la vinya va propiciar l’aparició d’una burgesia terratinent que requeria una vila més agradable, amb passeigs, zones de vegetació i àrees de descans. Sembla que és en aquest moment, a mitjan segle xix, quan es construeixen noves fonts d’aigua i es reformen les més antigues, impregnades d’un esperit romàntic.
El 1864 es planten plataners a la plaça de l’Església i a la Font del Prat, i també es construeix la font de la plaça del Mercadal. Cap al 1875 es refan els safareigs de la Font del Canyar per millorar la higiene i els serveis de la vila, en paral·lel a la creació de la Font Nova, a les Cases Noves. La reputació de les fonts de Piera i aquestes millores urbanes van ajudar a dignificar la vila i van incentivar l’atracció d’estiuejants.
La frescor i les propietats digestives i diürètiques de l’Aigua de Piera van possibilitar que es comercialitzés i que se’n registrés la marca. L’explotació de les aigües es feia a la Font del Prat i gaudia de gran renom.